Què n'opineu del que s'ha popularitzat amb el nom de "dieta mediterrània"?

Ha estat anomenada “mite biomèdic” i, de fet, ho és: és una manera a través de la qual dietistes sense escrúpols, alguns restauradors espavilats i fins i gastrònoms venals puguin anar fent la viu-viu, i a més guanyant diners. La meva opinió, altrament, queda molt clara a l’estudi que he fet d’aquesta anomenada “dieta” al 1r volum de l’enciclopèdia “La cuina mediterrània”

Què en penseu de la popularització de les Gambes de Palamós?

Estem parlant d’un producte extraordinari, del qual ja en parlo, per primera vegada en un llibre, a La cuina gironina (1985); hi dono un lloc d’honor, entre els productes catalans, al 1r volum de l’enciclopèdia La cuina catalana.

No s’hauria de potenciar la gastronomia d’una zona només en un sol producte, i molt menys si aquest està subjecte a la contingència de la seva presència o no al mercat, segons l’any. Altrament, a un ingredient que arriba a l’excel•lència com aquesta gamba, a parer meu, no li fa cap favor campanyes basades en la idea del consum massiu o del repartiment gratuït del “menja i xucla el cap”.

Hi ha una certa manca de professionalitat: periodistes gastronòmics que, per exemple, tenim una secció en l’únic setmanari en català d’àmbit general ni tan sols en rebem informació; és a dir, que les despeses van mal dirigides i sense demostrar un coneixement prou adequat del sector de la premsa i del valor afegit que pot tenir un article, que a més és gratuït!

I de la zona de Sant Feliu de Guíxols i la Vall d'Aro?

Tot el territori que anomenen Costa Brava, de nord a sud, és el rebost gastronòmic català i, sens dubte, la contrada més creativa de tota la cuina no solament dels Països Catalans, sinó de tota la Mediterrània, i això ho he escrit del dret i del revés, fins i tot amb llibres monogràfics. A més, amb figures com Ferran Agulló i Josep Pla, té un pòsit històric que poques cultures gastronòmiques tenen.

La gent hi ha sabut menjar bé i, per sort, tenim una restauració sovint modèlica. Els cuiners s’han mantingut fidels als grans plats tradicionals, però també han innovat i creen. Per sort, no tot es redueix a la paella turística amb sangria!

Són zones a les quals esteu vinculat d'alguna manera, tot i ser del Pla de l’Estany?

El fet que sigui exactament d’un poblet anomenat Vilavenut crec que és força irrellevant: el meu centre d’atenció sempre ha estat la cuina del país i dels països de parla catalana, de la Mediterrània i de tot el món, ja que, sortosament, he pogut viatjar arreu a la cerca de receptes i informacions i experiències culinàries. En aquest sentit, estic molt vinculat, professionalment -per conferències, cursets, encàrrecs, etc.- a zones com el País Valencià, la Franja de Ponent, el Pallars, la Catalunya Nord (on col·laboro en temes gastronòmics en un setmanari) , Mallorca, etc.

I també estic vinculat amb aquestes zones que dieu. A Sant Feliu, per exemple, vaig ser el pregoner de la mostra del Peix Blau Ganxó, i l’Ajuntament em va retre un homenatge en un acte públic al teatre, cosa que sempre agrairé; a Palamós he format part, un any, del jurat dels suquets i, a més, col•laboro amb l’excel•lent Museu de la Pesca, amb assessorament, conferències, congressos i publicació de material (com El suquet).

El mateix puc dir de Palafrugell, on he participat en nombroses activitats -garoinada, diada de Sant Jordi, etc.-: m’agradaria viure en qualsevol d’aquests llocs, on tinc bons amics! Amb tot, reitero el que he dit sobre la promoció de la gamba. Sorprèn la manca de professionalitat d’alguns responsables turístics d’ajuntaments i altres entitats, que no ens fan arribar informació als que informem en català d’aquestes qüestions (per exemple de la Vall d’Aro), ni escivint al “Diari de Girona!

Com valoreu l'existència a la zona de l'Aula Gastronòmica de l'Empordà i de la Cuina de l'Empordanet?

És una cosa positiva, de fet, vaig ser convocat (només una vegada) en la seva constitució. Potser, en els cursos, hi trobo a faltar la part referida a la cultura gastronòmica, que vagi més enllà de la pràctica culinària. I , en canvi, és una qüestió imprescindible; per exemple, no veuríem tants errors, com el de la confusió de la “fideuà” amb el rossejat, les cartes mal enfocades o traduïdes, el coneixement de la cuina històrica, de les cuines del món, etc., temes dels quals, entre molts d’altres, tracto en l’assignatura de Gastronomia que imparteixo a l’Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la Universitat Autònoma de Barcelona.

I sobre les queixes del sector de turisme que l’estiu passat ha sigut pijtor que altres anteriors? La Gastronomia hi té o hi tindria molt a dir-hi, no?

Això sempre serà així. Ens hem de fer la idea, però, que sol i platja cada cap seran més barats i assequibles en zones cada cop més ben preparades com Croàcia o la costa del Marroc. Per tant, com sempre he defensat, hem de vendre patrimoni: que no és solament monuments, paisatges o golf, sinó, també, i sobretot, gastronomia: sota al marca “cuina catalana”, és clar, i no sota la collonada “mediterrània”.