Quan les seves escultures van començar a florir, les dones, els vestits, apareix tota aquesta part més etèria, de les fulles i les libèl·lules. I les cases que s'abracen, que ara tenen continuació en l'exposició que es pot veure a l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols fins al 17 de juny, titulada amb molt d'encert 'Arbrasam'. Està basada en arbres i cases amb tot tipus d'interpretacions.

Amb la sèrie de cases, a una escala molt petita, se li obre 'una connexió amb la infantesa, que tot ho pot, no necessites la cosa perquè la cosa sigui'. A les cases els van sortint 'coses molt naturals', referències 'a si la casa és cos, que roman molt més que el nostre, que dóna cabuda a ser habitada'. Llavors, tene alguna cosa de les persones que hi van viure. Per això, hi ha cases que tenen una porta que és una dona, altres un home, l'arc és producte d'una abraçada...

Ana Gutiérrez, a través de les seves obres, entén les cases 'com a llocs que t'acullen però que estan arrelades en l'inframón, en el que està passant sota nostre, a l'interior de la terra' perquè 'estan sembrades a la terra i, al mateix temps, connecten amb el cel, amb l'element espiritual, amb l'exterior'. Moltes cases estan plenes d'aquestes referències. Una casa és la teixidora, n'hi ha que són hostils, altres obertes, n'hi ha que fan por... 'Cal entendre que a certs llocs del món per tenir una casa només cal un sostre, no fa falta res més. És retornar la complicació a la senzillesa, l'humilitat, el que està perfectament en equilibri amb el seu entorn', insisteix.

'Em vaig donar permís de fer les coses que em sortien més de dins, perquè sempre les arrels, que vénen molt de Colòmbia, són molt intenses, i hi ha molt de dolor. Hi ha gent que diu que les meves coses són tristes. I tenen raó', raona Ana Gutiérrez. I va més enllà: 'N'hi ha algunes que sí que ho són. I aquí arribem al tòpic de la Síndrome d'Ulisses. Sí que hi ha tristesa, però no només per haver deixat la seva terra, sinó en l'estupidesa profunda de què fem amb nosaltres mateixos i la terra.' A la seva obra també hi ha lloc per la filosofia.

Per això, insisteix en la delicadesa del teixit i l'amor per aquesta naturalesa. Si s'observen les seves pintures, es veurà que hi ha molts verds, que són la vegetació. 'Da penita este aborto cuando está ahí el paraíso', diu amb llàgrimes als ulls i que no m'atreveixo a traduir. Pel que fa a la pintura hi ha una part del color i de la imatge que no es pot plasmar a la ceràmica. 'Són dues disciplines molt diferents', sentencia.

A les seves ceràmiques sempre hi ha algun detall que diu alguna cosa, sempre hi ha un personatge 'chiquito', alguna cosa que hi fa referència. 'Per fer sentir la immensitat hi ha un personatge petit que trenca la proporció i et connecta amb la fantasia, amb la tendresa, amb aquesta dimensió molt petita', aclareix.
Hi ha alguns d'aquests arbres, d'aquestes peces úniques i irrepetibles, que voldria fer-ne sèries, però no en fang sinó fer la sèrie en bronze, que també ha treballat, perquè tinguin 'més permanència en el temps ja que el fang té el problema que és fràgil'.

I els feltres són una altra part del seu treball: 'Són un aprenentatge que vaig fer fa uns quatre anys d'una dona suïssa a la qual jo li vaig ensenyar a fer rakú. M'agrada teixir, És una manera de treballar la llana impressionant, bellíssim, és com pintar però amb llana, fabricar el teixit'. Es tracta d'una tècnica del treball amb llana antíquissima sobretot utilitzada en països com la Mongòlia, on les cases dels Mongols, que són nòmades, estan fetes amb feltre. 'La llana de camell molt premuda aguanta l'aigua. És una manera d'aprofitar aquests mitjans naturals amb els quals sempre han conviscut', explica. Són treballs que fa per encàrrec.

Ana Gutiérrez també ha fet dibuix, gravat. La seva formació és molt rica i molt completa, i té molt a veure amb Colòmbia. 'A Belles Arts es recalcava molt que no som una generació espontània, sinó que venim gràcies a tot un treball anterior que ja existeix', puntualitza. Primer es treballa la tècnica, el dibuix, molt abans de donar pas a la creativitat. Així i tot el treball d'Ana Gutiérrez és molt creatiu. La creativitat se li dispara. Ella diu que 'és un defecte de pensament, un aprofitament molt natural de recursos', perquè 'les coses ja hi són i et suggereixen coses, les veus, les associes, les juntes, les proves, funcionen i et donen una alegria molt gran'.

Ella, l'artista, connecta amb un pensament màgic de les coses i en això entronca amb el que és propia de les cultures més joves, més ingènues, amb la qüestió animista, amb el realisme màgico, l'autèntic realisme màgic. Reconeix que 'no sap si és intencional o no, només que existeix'. I és així, simplement existeix a Colòmbia, com a altres parts del món, però diferent perquè potser no està tan literaturitzat com aquest. És un món màgic que és real, per molt, potser, que a nosaltres, europeus descreguts, més racionals, fills de Descartes i Newton, ens costi de creure. Per ella, 'és també posar juntes les coses'.

Per això, les seves obres són màgiques. Veiem un arbre amb totes les seves branques, despullades de qualsevol fulla, com braços cridant al cel, i tots els personatges que hi ha a les seves arrels, clamant, pregant, plorant. O una de les seves branques té una mare amb el seu nadó agafada al brote, ella és el brot. O bé una barca, o una casa petita...

L'esperança és un missatge imprescindible de la seva temàtica. El seu és també, doncs, un art dolorós, reflexiu. 'Em sembla dolorosa la reflexió com a generació', emfasitza. Nosaltres no tenim consciencia de permanencia -com si la tenen tribus indígenes colombianes-, i això provoca molta angoixa. A nosaltres ens cal tot un procés, tenim una necessitat, que ens ve dels antics, de ser recordats. 'Mentre que en l'ordre natural de les coses, el teu paper era saber-te adaptar a allò i preservar-lo perquè les generacions posteriors ho tornessin a trobar igual', diu.

El problema, segons Ana Gutiérrez, és haver creat gairebé que una superació de la mort, voler-la superar i deslliurar-nos de les lleis de la natura, i el que he fet és carregar-nos-la. 'Perquè no ens hem alliberat nosaltres, hem fet presoner el nostre futur, els nostres fills. Per això dic que l'esperança sempre reneix com a dona, com a mare, com a engendradora de vida. No pots viure sense esperança. Com renunciar a una cosa que és consubstancial a tu? Perquè si les dones prenguessin consciència haurien de fer una vaga total de sexe.'

Les dones és el seu altre tema: 'M'agradaria trobar la mateixa introspecció que sóc capaç de tenir amb la dona, pel seu vincle amb la terra, amb l'home...' La diferència radical és que l'home contribueix a la vida, però no l'engendra dins, apunta l'artista colombiana, i això la dona sí que ho té. És el seu propi misteri. La dona no es pot veure per dins, és una viscera, és molt interna, és un coneixement diferent.

Els objectes que elabora Ana Gutiérrez al seu taller de Taps farien la funció que feien a les cultures precolombines, a les cultures més antigues. Són receptacles: 'A mi m'agradaria que una escultura meva, el que se la posa a casa, se la miri i tingui un moment de recolliment, de commoció.' A les cases, per exemple, 'sí que hi ha una cosa de connexió màgica, com a urna funerària per exemple. Aconsegueixen, d'alguna manera, despertar el seu sentiment'. Com les xemeneies que darrerament l'han fascinat. 'Són cases de fum, perquè som això', diu. I afegeix: 'Que la vida és com una mena de rellotge de sorra, de temps, on en el teu temps de què et cobreixes, de quina substància t'omples, de què et marca la pell, com aquests gegants, que tenen una forma molt senzilla, que gairebé no tenen moviment, només és un cap amb un coll i un tros de tronc, i tenen gravada en la pell del que estan fets, de més herba. Et desocupes d'aquesta essència i ja està.' És la idea de 'Gea, no t'enfonsis', és la idea 'de dir no tenim ni idea d'on estem parats (la traducció és una mica bèstia), no n'hem pres consciència'. Per això, aquesta persona té branques per dins. El que un fa a dins, a fora, per ella 'tot és el mateix'.